Llegeixo al text de Campàs Llenguatge i pensament. Perspectiva lingüística, que l’escriptura és «la tècnica desenvolupada amb la finalitat exclusiva de fixar l’oralitat mitjançant uns signes gràfics que es fan sobre una superfície apta per donar-hi permanència.», i que «Mai no s’ha trobat escriptura feta sobre materials com ara el vidre, la fragilitat del qual no el fa un suport apte per desenvolupar aquesta funció de durabilitat.»
Arran d’aquesta afirmació, se m’ha acudit si les escriptures hipertextuals són gaire perdurables. Els canvis tecnològics constants ens obliguen a canviar de suport els nostres documents, i les plataformes al núvol no semblen molt estables, atès que les empreses que les sustenten poden tancar o ser absorbides per d’altres empreses. Un exemple: enguany acabaré el grau que vaig començar fa anys, i durant aquest temps he canviat d’ordinador i he desat els documents de la UOC, successivament, en disquets de 3 i 1/2, cd, discos durs externs, usb, targetes sd i micro-sd… De tant en tant haig de reunir el material nou i l’antic, i passar-lo al suport que em sembla més adequat per a conservar-lo durant una temporada més. El meu portàtil actual no llegeix targetes sd normals i no té disqueteres de cap mena; potser quan torni a canviar d’ordinador no em recordaré de desar un altre cop el meu material uoqui i perdré per sempre tots aquests documents. I, d’altra banda, què passarà amb aquest blog el dia que el senyor o la senyora WordPress faci fallida?
Això em fa pensar, potser per ignorància, que les nostres produccions no perduraran tant en el temps com els suports físics. Creieu que sóc massa pessimista, i que els suports digitals i els hipertextos són tan perdurables com una tauleta de fang cuit?
Els límits del meu hipertext 